La meua incursió al món de la guitarra va ser, com tantes altres vegades, fruit d’una confluència de camins que em van portar a domar les primeres rodalies cap a l’estiu del 2001. Els meus primers contactes amb l’instrument van ser en un parell de cursos d’iniciació, però va ser de mans de mestres -que han esdevingut amics- com Jaume Bosser o José Luis Romanillos, que vaig anar assentant suposicions i aclarint els dubtes que sorgeixen tal com vas avançant.
Com no necessàriament s’ha d’assistir a un curs per aprendre ni viceversa, les llargues conversacions amb alguns dels millors guitarristes, guitarrers i estudiosos actuals (Escalas, Yagüe, Vincenti, Trepat, Grondona…), considero que han estat decisives per a definir el meu treball, tant a nivell instrumental com sobre el paper.
Des del principi he treballat amb models històrics anteriors a la guitarra “clàssica”, però després de gaudir del privilegi d’estudiar amb el Mestre Romanillos, m’intento dedicar plenament a l’instrument actual. Això em porta a estudiar l’obra de la font de la qual tots hauríem de beure, Antonio de Torres, i des de fa un parell d’anys estic estudiant en profunditat els instruments del Maestro als quals tinc la sort d’accedir, de cara a un treball de recerca que algun dia veurà la llum. De moment he treballat amb les Torres FE09 (de Miquel Llobet), FE14 (la famosa guitarra de cartró), FE16 (d’Emili Pujol), i FE18 i SE 70 (de Federico Cano), entre altres. Juntament amb l’obra de Torres, sento especial admiració pels mestres Santos Hernández i Enrique García, de qui també he pogut estudiar magnífiques guitarres.
Des de fa ja uns quants anys, la recerca organològica ha omplert gran part del meu temps, dedicant-lo sobretot a l’estudi d’aeròfons i cordòfons polsats, cosa que ha donat lloc a diverses publicacions.
Paral·lelament, des de fa sis anys, estic treballant al Museu de la Música de Barcelona, on em dedico a la documentació de col·leccions. Estic associat a la Societat Catalana de Musicologia, la JAM (Jove Associació de Musicologia), l’IROR (Istituto per la Ricerca Organologica e il Restauro), i la Sociedad de la Vihuela, de qui formo part de la junta amb tasques relacionades amb la organologia.
El tema de la recerca és una mica perillós, ja que quan te’n vols adonar estàs ficat en mil i una històries i no saps com sortir-ne. Per això he hagut d’acotar camps de treball, i ara per ara només tinc dos fronts oberts: les guitarres del Mestre Antonio de Torres i els documents referents a guitarrers conservats a l’Arxiu Històric de Barcelona, però això no treu que puntualment escrigui sobre altres qüestions.
El treball amb guitarres Torres té diversos objectius, ja que per un costat és informació bàsica i de primera mà aplicable als meus instruments, però, tot i que s’ha escrit molt sobre el tema, els instruments del Maestro són molt poc coneguts. La meua intenció és conéixer i donar a conéixer al màxim l’obra de tan gran artista, i a la vegada oferir a músics i constructors una concepció de la guitarra molt diferent a l’actual. La diversitat de plantilles i tirades, la utilització o no de tornavoz, el bombat o no del fons, els diferents barratges… per què aquesta riquesa? Es pot creure que hi ha recerca, però si és així, què estava buscant Antonio de Torres? Com era la guitarra ideal que tenia a la ment mentre treballava? No sé si es podran resoldre aquestes preguntes, però, si més no, el camí serà llarg i fructífer. Des del punt de vista musical, tinc la sort de comptar amb la inestimable ajuda de grans guitarristes que em donen el seu punt de vista com a músics de cada instrument, ja que una guitarra no és només fusta ni només música.
Per a mirar d’avançar en tot el que he enumerat, el camí que he triat ha estat l’anàlisi dels instruments conservats. El procediment es basa en tres parts: la recollida de dades i dibuix de plantilles, l’escrit d’un informe i dibuix de plànols, i la comparació entre exemplars. Aquest mètode de treball, a la seua vegada, permet que els propietaris, ja siguin públic o privats, disposin dels plànols i els dossiers per a documentar la peça i fer-ne la màxima difusió possible.
